Nones

"Nones" és fruit d'una cruïlla entre la tradició mediterrània i el jazz, les cadències i les harmonies. Mentre que la majoria dels grups d'aquí beuen de fonts anglosaxones, Refree ho fa de l'europea: França, Itàlia i Catalunya semblen les localitzacions perfectes per a les cançons de Raül Fernández i els seus inquietants textos: la crisi del foli en blanc, una rata degollada al soterrani, un pare que espera insomne que la seva filla torni de festa, el final de la joventut, mares solteres i desastres domèstics de diversa índole emocional i sentimental... Temes que Refree remata sense cursileria ni sarcasme, sense intenció paròdica, com una mena de Family no-electrònics i desenganyats de la vida, del dolor i del futur, o com si Nacho Vegas mai hagués llegit Dennis Cooper o Raymond Carver ni escoltat els Bad Seeds. A "El Hueco" –que tracta de trobar un espai on sentir-se bé en solitud, un forat on pensar i entendre el passat– dedica un petit homenatge a l'escriptora Belén Gopegui i la seva novel·la "La escala de los mapas". Per descomptat, Raül Fernández –que canta tant en castellà com en català– es pren molt de debò el que diu i com ho diu.
Escoltar "Nones" és una experiència que reuneix les sensacions de veure una pel·lícula d'aquelles que ressonen al cap i al cor quan surts del cinema, llegir un llibre que deixa empremta i, per descomptat, viure una sèrie de cançons (amb les seves agudes lletres i les seves músiques cuidades, en la riquesa i en la pobresa) que són tan veritables com fidels a la realitat. Si bé és cert que un poeta és el menys poètic que hi ha, per discos com aquest alguns han començat a escriure sobre música. I per discos com aquest molta gent ha deixat d'escriure sobre música.